L’ Infern segons Rodin, Fundació Mapfre; Lita Cabellut. Retrospective, Espai Volart Barcelona; D'ones, Palau Robert, Sala 1.
L’objectiu de la sortida eren inicialmente les dues primeres exposicions,
perquè es tracta de dues mostres importants, que merèixen una visita sense pressa.
L’ INFERN SEGONS RODIN ens apropa la figura d’ aquest artista del segle XIX, a partir d’ un encàrrec que va rebre: La porta per a un Museu d’ Arts Decoratives de París, que hauria de tenir com a motiu d’ inspiració La Divina Comèdia de Dant, un tema molt valorat en l’àmbit artístic del moment. El Museu no es va arribar a innaugurar mai, però la porta, o més concretamente l’ infern de Dant va donar-li a Rodin la millor de les motivacions per a desenvolupar el seu art.
Va dissenyar i modelar, una gran quantitat de figures humanes, recreació dels comdemnats. Amb la particularitat que els personatges recreats, despullats de detalls explícits que els identifiquin, esdevenen representació universal dels càstigs, de les culpes, del dolor etc. Més endavant, en altres escenes de la porta, Rodin també evocarà l’expèriencia de les passions humanes, amb imatges femenines, cossos i actituds sensuals, a partir de la interpretació lliure dels versos de Les fleurs du mal l’ obra poètica del seu contemporani Charles Baudelaire.
Després es va servir d’algunes de les figures dissenyades per a la porta, per desenvolupar noves obres amb un nou significat. És el cas de El pensador, o El petó.
Així doncs, el treball per a la porta va impulsar el que serien les seves obres més reconegudes, i a la vegada, en tant que sempre va continuar treballant-hi de forma intermitent, la porta mostra la seva evolució artística , per exemple quan introdueix la idea d’ inacabats, que desmarcaria definitivament -Rodin i l’ art escultòrìc en general- del classicisme.
L’exposició recull esbossos, dibuixos, proves en diferents tamanys i materials de moltes de les figures i de la mateixa porta. I dos audiovisuals que parlen –nomès en anglès, llàstima!- de les diferents tècniques, les eines i els materials que treballava Rodin, així com de la relació amb els seus col.laboradors, etc. Tot plegat val molt la pena, per situar el personatge en la història de l’ art i per copsar la influència d’aquell encàrrec engrescador, que li va escalfar la imaginació i estimular el talent artístic la resta de la seva vida, malgrat el fracàs del projecte al qual anava destinat.
Les obres de Lita Cabellut assoleixen en aquests moments la tercera posició entre les més cotitzades dels artistes plàstics contemporanis
de l’Estat espanyol, darrera de Juan Muñoz.i Miquel Barceló. És una
informació repetida en la majoria de pàgines que parlen de la seva obra, a la xarxa. On també trobem explicada reiteradament la peculiar trayectoria vital d’aquesta artista, d’ origen gitano, i que des de l’adolescència va tenir accés a una formació artística privilegiada .
Aquesta interessant, estranya o, com a mínim, infrequent combinació de vivències i aprenentatge marca la seva obra, de la qual l’exposició RETROSPECTIVE és una mostra significativa. La majoria dels quadres es poden agrupar en sèries temàtiques, en les que destaca la intenció de perturbar l’espectador, sovint amb la presència de contrastos, entre lo
bell i lo sinistre. I la utilitació d’ una técnica de pintura innovadora que produeix el crakelat de la capa superficial, un efecte que afegeix força a les imatges i als colors.
A l’inici del full de presentació de l’exposició podem llegir: “l`obra
de Lita Cabellut depassa els límits de la pintura convencional ””Cabellut defensa una pintura desvinculada de les directius del mercat artístic””l’ artista ha de ser lliure per a conseguir l’ art per l’ art”
Podem relacionar aquestes afirmacions amb la diversitat de procediments o modus operandi de les obres. Des dels que es regeixen pels impulsos i les energies internes personals, com són les creacions que podem seguir en l’ audiovisual, a l’estil acting painting, fins els enigmàtics retrats fotorrealistes.
La utilització combinada de tan diversos géneres artístics i técniques sobre les que ens falta informació, (per exemple: de quines maneres el fotorrealisme es serveix de la fotografia) ens remet a l’ afirmació destacada anteriorment, per convenir que efectivament, l’ art, inqüestionable, d’aquesta autora, depassa la pintura convencional. I s´apropa a l’ escenografia i al disseny gràfic.
www.españaescultura.es/es/artistas_creadores/juan_munoz.html
https://historia-arte.com/artistas/lita-cabellut
Entremig de les visites anteriors, vam tenir oportunitat d’ acudir a la exposició D’ones, R)evolució de les dones en la música, a la Sala 1 del Palau Robert. Que no va resultar ser una exposició convencional, sinó una bona ocasió d’ escoltar música de tots els estils i tendències. Amb el comú denominador de ser interpretada per dones del nostre país, que en l’ espai temporal de l’últim segle, s’han dedicat a la pràctica d’ aquest art. Com a cantants,instrumentistes, compositores, o directores d’ orquesta, fins un total de 1000 dones.
Hi podem veure una fotografia de cadascuna, distribuides en diferents estances, que han s’ ambientat d’ acord amb l’ estil musical que representen
les artistes que hi trobem: música clàssica, nova cançó, jazz, rock, etc.
I a partir de les imatges, podem accedir a les respectives interpretacions. Asseguts en un simulat club de jazz, ballant en una discoteca, o des d’ una còmoda butaca isabelina etc. segons requereix cada l’ estil musical . Una experiència recomanable, per passar una bona estona, mentres ens fem càrrec que la presència de la dóna en aquest àmbit artístic, al nostre país, és rellevant i meritòria.
Per acabar, deixem constància que en baixar de l’ ascensor, a la planta baixa del Palau Robert ens vam trobar cara a cara amb el Sr. Artur Mas, que l’ esperava per pujar.
Tenir-lo davant ens va aumentar les ganes de saber la seva versió franca -ni la políticament correcta, ni la més convenient per a les campanyes – sobre els esdeveniments polítics que han afectat el nostre país els darrers tres anys.
Però només vam intercanviar discretes salutacions i amplis somriures.