L’ Infern segons Rodin, Fundació Mapfre; Lita Cabellut. Retrospective, Espai Volart Barcelona; D'ones, Palau Robert, Sala 1.


         

                                                                                           





L’objectiu de la sortida eren inicialmente les dues primeres exposicions,
perquè es tracta de dues mostres importants, que merèixen una visita atenta i
sense pressa.

L’ INFERN SEGONS RODIN ens apropa la figura d’ aquest artista del segle XIX,  a partir d’ un encàrrec que va rebre: La porta per a un Museu d’ Arts Decoratives de París, que hauria de tenir com a motiu d’ inspiració   La Divina Comèdia de Dant, un tema molt valorat en
l’àmbit artístic del moment.El Museu no es va arribar a innaugurar mai, però
la porta, o més concretamente l’ infern de Dant va donar-li a Rodin la millor
de les  motivacions per a desenvolupar el seu art.

Va dissenyar i modelar, una gran quantitat de
figures humanes, recreació dels comdemnats.  Amb la particularitat que els
personatges recreats, despullats de detalls explícits que els identifiquin,
esdevenen representació universal dels càstigs, de les culpes,  del dolor
etc. Més endavant, en altres escenes de la porta, Rodin també evocarà
l’expèriencia de les passions humanes, amb imatges femenines, cossos i actituds
sensuals, a partir de la interpretació lliure dels versos de Les fleurs du
mal
l’ obra poètica del seu contemporani Charles Baudelaire. 


Tanmateix es va servir d’algunes  de les
figures dissenyades per a la porta, per  desenvolupar noves obres amb un
nou significat. És el cas de El pensador, o El petó.


Així doncs, el treball per a  la porta va
impulsar el que serien les seves obres més reconegudes, i a la vegada, en tant
que sempre va continuar treballant-hi de forma intermitent, la porta mostra la
seva evolució artística , per exemple quan introdueix la idea d’ inacabats, que
desmarcaria definitivament -Rodin i  l’ art escultòrìc en general- del
classicisme.


L’exposició recull esbossos, dibuixos, proves en
diferents tamanys i materials de moltes de les figures i de la mateixa porta. I
dos audiovisuals que parlen –nomès en anglès, llàstima!- de les diferents
tècniques, les eines i els materials que treballava Rodin, així com de la
relació amb els seus col.laboradors, etc. Tot plegat val molt la pena, per situar
el personatge en la història de l’ art i per copsar la influència d’
aquell  encàrrec engrescador, que li va escalfar la imaginació i estimular
el talent artístic  la resta de la seva vida, malgrat el fracàs del
projecte al qual anava destinat.

 

Les obres de  Lita Cabellut assoleixen  en aquests moments la
tercera posició entre les més cotitzades dels artistes plàstics contemporanis
de l’Estat espanyol, darrera de  Juan Muñoz.i Miquel Barceló.  És una
informació repetida en la majoria de pàgines que parlen de la seva obra, a la
xarxa. On també trobem explicada reiteradament la peculiar trayectoria vital d’
aquesta artista, d’ origen gitano, i que des de l’adolescència va tenir accés a
una formació artística privilegiada .


Aquesta interessant,  estranya o, com a mínim,  infrequent
combinació de vivències i aprenentatge marca  la seva obra, de la qual l’
exposició RETROSPECTIVE és una mostra significativa. La majoria dels
quadres es poden agrupar en sèries temàtiques, en les que destaca la intenció
de perturbar l’espectador, sovint amb la presència de contrastos, entre lo
bell i lo sinistre. I la utilitació d’ una técnica de pintura innovadora que produeix
el crakelat de la capa superficial, un efecte que afegeix força a les imatges i
els colors.


A l’inici del full  de presentació de l’
exposició podem llegir:  “l`obra
de Lita Cabellut
depassa els límits
de la pintura convencional
””Cabellut defensa una pintura desvinculada de
les directius del mercat artístic””l’ artista ha de ser lliure per a conseguir
l’ art per l’ art”


Podem relacionar aquestes afirmacions amb la diversitat de procediments o modus operandi de les
obres. Des dels que es regeixen pels impulsos i les energies internes
personals, com són les creacions que podem seguir en l’ audiovisual,  a l’
estil acting painting, fins els enigmàtics  retrats 
fotorrealistes.


La utilització combinada de tan diversos géneres
artístics i técniques sobre les que ens falta informació, (per exemple: de
quines maneres el fotorrealisme es serveix de la fotografia) ens remet a l’ afirmació destacada anteriorment,  per convenir que efectivament,  l’ art, inqüestionable, d’aquesta autora, depassa la
pintura convencional.


I s´apropa a l’ escenografia i al disseny gràfic.

www.eldiario.es/norte/vientodelnorte/justificado-millones-dolares-cuadro-arte_Basquiat_6_542155788.html


www.españaescultura.es/es/artistas_creadores/juan_munoz.html


https://historia-arte.com/artistas/lita-cabellut



Entremig de les visites anteriors, vam tenir
oportunitat d’ acudir a  la exposició D’ones, R)evolució de les dones
en la música,
a la Sala 1 del Palau Robert. Que no va resultar ser  una exposició convencional, sinó una bona ocasió d’ escoltar música
de tots els estils i tendències. Amb el comú denominador de ser 
interpretada per  dones del nostre país, que en l’ espai temporal de l’
últim segle, s’han dedicat  a la pràctica d’ aquest art. Com a cantants,
instrumentistes, compositores, o directores d’ orquesta, fins un total de 1000
dones.

Hi podem veure una fotografia de cadascuna,  distribuides en
diferents estances, que han s’ ambientat d’ acord amb l’ estil musical que representen
les artistes que hi trobem: música clàssica,  nova cançó, jazz, rock, etc.
I a partir de les imatges, podem accedir a les respectives interpretacions. Asseguts en
un simulat club de jazz, ballant en una discoteca, o des d’ una còmoda butaca isabelina  etc.  segons 
requereix cada l’ estil musical . Una experiència  recomanable, per passar
una bona estona,  mentres  ens fem càrrec que la presència de la dóna en aquest àmbit
artístic, al nostre país,  és rellevant i meritòria.


Per acabar, deixem constància que en
baixar de l’ ascensor, a la planta baixa del Palau Robert ens vam trobar cara a
cara amb el Sr. Artur Mas, que l’ esperava per pujar. 


Tenir-lo davant ens va aumentar 
les ganes de saber la seva versió franca  -no la políticament correcta,  ni
la més convenient per a les campanyes – sobre els esdeveniments polítics que han afectat el nostre país
els darrers tres anys. Però només vam intercanviar discretes salutacions i
amplis somriures.



                                                                                                                 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

66 − 58 =