Castell de Santa Florentina; Can Caralt de Llavaneres : pintures de Mercé Armengol; Gliptoteca Monjo
Una coincidència que ens descol.loca: el blog canvia d ubicació i de format, i el nostre cap ens comunica que no podem continuar programant sortides quinzenals perquè estem esgotant les possiblitats d´omplir les jornades, com hem fet fins ara, amb les visites que ressenyem.
Res a dir. Sinò agrair la seva dedicació programant i gestionant els horaris i les reserves i portant-nos fins els llocs amb seguretat i molt bon rotllo. Però ara per ara, la tropa ens proposem demostrar que podem continuar descobrint nous destins, i mantenir el ritme de les sortides.
Tanmateix hem de deixar constància que el primer intent de confeccionar un programa no ha estat, ni de lluny, fàcil , No tant perquè no ens quedin llocs, sinò que la majoria només són accesibles en dies o hores concrets, o els caps de setmana, Només després d´haver-nos posat a la feina, entenem la dificultat que comporta confegir la programació d´una jornada a aquestes alçades.
Així doncs una gran onada de reconeixament a tú, amic, per haver-nos conduit fins aquí, en aquest llarg viatge.- I confiem en continuar compartint lo d´alguna manera , com i quan vulguis, «daraendavant».
Tampoc l`adaptació al nou blog serà fácil, ens hi haurem de barallar, però almenys en aquest aspecte, superada l´ etapa d aprenentatge, segurament hi sortirem guanyant.
No va ser fàcil , com hem dit, programar una sortida de proximitat, però sí que va valer la pena. Sobretot la visita guiada a l´ interior del castell de Santa Florentina de Canet de Mar. Perqué vam satisfer la curiositat sobre la història d´aquest edifici tan singular en l´entorn on s´ubica. Una curiositat que manteníem des que havíem tingut la oportunitat d´assistir a un concert d´estiu en el pati del castell, ja fa uns quants anys..
Així doncs, vam saber que l´espectacular conjunt arquitectònic està constituit per una part edificada en l´edat mitjana, que en el context de la societat feudal era residència del senyor, el qual des d´allà exercia el seus drets com a amo de les terres de l´entorn i sobre les persones de hi vivien. Però la singularitat de l´aspecte actual del castell, es deu a que, a principis del segle XX, un dels descendents d´aquella nissaga de senyors de la terra, empresari d´éxit a Barcelona , editor de primera línea, noble, molt ben relacionat amb les elits del poder, va decidir recuperar la propietat del castell dels seus avantpassats, i fer-se construir, annexa a la fortalesa medieval, una residència. L´encàrrec el va fer al seu nebot, que era ni més ni menys, que el prestigiós arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. El projecte del Sr Montaner en mans del seu nebot, que també tenia una flaca per l´arquitectura de edat mitjana, aviat esdevinguè un altre castell a l´estil medieval. Quasi autèntic, perquè inclús va incorporar fragments d´edificis d´origen medieval, que en aquells moments es trobaven abandonats, i eren malvenuts. Però la residència del senyor Montaner incorporava a la vegada tots els elements que primaven en les residències acomodades que s aixecaven en aquells moments, com ara els artesonats de fusta, els ferros forjats, la ceràmica, les xemeneies esculpides, les entrades preferents de la llum natural, etc. Una combinació de resultat espectacular, que no podia deixar indiferents els convidats del Sr.Montaner . Entre els quals es va comptar fins i tot el propi rei d´Espanya.
La visita guiada recorre aquesta part de l´edifici construida en el segle XX, però la part auténticament medieval, també està acondicionada com a vivenda, i encara és propietat i residència actual d´una branca de la família Montaner.
En canvi, la part que es visita, va ser venuda fa poc anys a un Fons d´ínversíó forani . Uns inversors que no sembla que estiguin rendabilitzant, ara per ara, aquesta propietat, com seguramente es proposaven en comprar-la. Els festivals de música clàssica al pati d´armes malauradament ja són història, però per sort, els nous propietaris mantenen el castell en bon estat, de manera que els espais exteriors, i també les estances interiors fan molt de goig , i les visites que faciliten al públic en general estan ben portades per les persones que en són responsables. Recomanem la visita. Una oportunitat, sinò única gens habitual, per gaudir d´un recinte a cavall de dues etapes rellevants de la història del nostre país , i de l´arquitectura.
Al museu Arxiu de Llavaneres, ubicat a l´edifici de Can Caralt, hi vam anar per veure l´exposició temporal de les obres de la pintora Mercé Armengol, manresana de naixement, resident a Llavaneres des de fa vint anys, segons amablement ens van informar en entrar a la Sala.
Es tracta d´obres hiperealistes, i les escenes representades son majoritàriament retrats , sobretot d´infants, dels quals, l´artista capta la expressions i moviments naturals, en escenes de la vida cotidiana jocs, esports, etc. Tots els quadres tenen en comú una brillantor especial dels colors que els caracteritza. El resultat és interessant. I no podem evitar pensar que aquest tipus de retrats poden tenir una clientela potencial, no tant entre els inversors o coleccionistes, sinò entre famílies que s´ho poden permetre, per immmortalitzar aquest tipus d´escenes familiars, en un format per disfrutar-lo i presumir, si convé.Al sortir, voldríem informar-nos sobre la tècnica d´ aquesta artista : per aconseguir una reproducció tan acurada dels models, la lluminositat espectacular de la pintura, però no tenim a l´abast cap fulletò que ens ajudi. La persona que està al càrrec de la Sala ens parla de la veladura, una tècnica que practica diluint la pintura a l´oli, en determinats productes, per aplicar unes capes traslúcides sobre els colors ja aplicats previament i assecats, i aconseguir així tonalitats noves. No és, ni de lluny una tècnica nova, sinò que ja es practicava en època de Leonardo. Sortim amb ganes d´ abocar al Google les preguntes que ens queden pendents, i, en fer-ho, aquesta vegada, no obtenim resposta.
Després marxem cap a Vilassar de Mar, per anar a conèixer una gliptoteca. Vet aquí una paraula d´ús tan reduit, que només tenim conciència d´haverla escoltat referida a aquesta casa. Un indret que ens resulta familiar per la seva ubicació a peu de la carretera N-II, però no recordem haverla visitat fins ara. El nostre objectiu és conèixer l´escultor titular de la institució , i , com a mínim, saber situar adequadament la seva obra en la història de l´art del nostre país, quan haguem completat la visita.
Enric Monjo va nèixer l´any 1896 a Vilassar, i la gliptoteca que porta el seu nom es va crear l´any 1971, per acollir el conjunt d´obres que l´artista va cedir en vida a la seva ciutat natal. Fill d´un mestre i directiu de l´escola nàutica de la població, va estudiar belles arts a la Llotja, i va tenir com a mestres els escultors rellevants del modernisme, Eusebi Arnau i Josep Llimona. Monjo va persistir sempre en el realisme clàssic que practicaven els seus mestres i va aprofondir molt especialment en l´estudi de l anatomia humana per aconseguir millors resultats, sempre en aquesta línea.
La Guerra Civil va trasbalsar la seva carrera, però, en el transcurs dels anys quaranta, les noves circumstàncies van oferir-li grans oportunitats i ofertes per treballar i vendre les seva obra. Segons escoltem en l´audiovisual de la gliptoteca, no hem d´atribuir aquesta dinàmica a una particular sintonia de Monjo amb al nou règim , sinò més aviat al seu tarannà acomodatici, i poc donat als enfrontaments. Tanmateix els primers anys 40, gran part dels artistes rellevants, i-o d avanguarda, havíen abandonat el país, en un moment en que calia reconstruir edificis i institucions artístiques. i Monjo va ser molt sol.licitat per part d´aquells que van tenir en les seves mans la responsabilitat de fer-ho. Posteriorment, a partir dels anys cinquanta successius contactes a nivell internacional li van proporcionar contractes arreu del món. Així ho demostra un mapa esquemàtic , on podem resseguir la gran qûantitat de ciutats d´Europa, Amèrica i Âssia on actualment es poden admirar obres de Monjo.
Marxem amb el propòsit de començar per la plaça de Catalunya de Barcelona. On mirarem de localitzar, en la propera visita, les dues escultures de Monjo que s´hi ubiquen. Una representació de Pomona, i una figura femenina que porta a les mans una imatge de la Vergemaria.
He pogut entrar sense cap problema.
una mica estrany el nou format.haigd anar veient com funciona tot
E
El format està be. Està tot passat, veig que comenca el 2017?