MMB: Drassanes i galeres, Camins de Ronda i El port: territori de frontera. F.MIRÓ: Itò Shinsui: Tradició i modernitat i Beehave

Imponents les naus gòtiques de les Drassanes. Magestuós l´edifici. Pel seu aspecte cuidat sembla acabat d’ estrenar . Però és aquí, ferm i estrany en l’ entorn actual , testimoni de primera fila de la història del nostre país,  ni més ni menys  que des de l’ Edat Mitjana.

Quan els reis de la dinastia catalano-aragonesa van impulsar la seva construcció per tal de posicionar Barcelona com a potència marítima de primer nivell, entre les capitals mediterrànees.

Va ser el rei Pere IV qui va poder culminar  el projecte reial, l’ any 1378,  a partir de l’ acord i la col.laboració  del Consell de Cent i de la Diputació del general .Segons llegim en la web del MMB aquesta col.laboració institucional  es pot considerar un precedent històric de l’ acord en què es basa actualmente el Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim, constituit per l’ Ajuntament de Barcelona, com a  propietària de l’ edifici, la Diputació, com a  titular del museu i l’ Autoritat Portuària. Aquest ens públic es va crear l’ any 1993 per tal de conservar i rehabilitar l’ edifici i prestar els serveis vinculats al Museu . Des del nostre punt de vista, com a  visitants,considerem que la tasca del Consorci en aquest sentit está a l’ alçada que mereix el venerable recinte.

Ens hi adrecem amb la intenció de veure les exposicions temporals i tenim ocasió de afegir – ne una altra que pertany a una modalitat que no havíem conegut fins ara: Una semi-permanent .

El  contingut d aquesta mostra titulada : Drassanes i galeres, està directament vinculat a la història de l’edifici. I ens translada  a aquella etapa gloriosa quan les gestes   dels cabdills al servei de la Corona
catalano-aragonesa permetien al rei sommiar que fins i tot els peixos del
Mediterrani acabaríen portant la  nostra senyera a la cua.

Ens entretenim més que res en el tema de les galeres, i les terribles condicions que patien els condemnats a remar per moure aquelles naus (i ens congratulem d´haver nascut tres segles  després d´haverse abolit aquest tipus de propulsió i les penes denigrants).

Admirem la impactant  rèplica de la nau damunt de la qual don Joan d´Àustria va aconseguir vèncer als turcs en la famosa batalla de Lepant. Remarcable la decoració del casc del vaixell, orrnamentat arreu amb pintures  i relleus daurats. Un fort contrast  amb les condicions ínfimes dels espais on la misèria i els cops de fuet aclaparaven el cos i l ànima dels remers.

En el curs del recorregut per la exposició  temporal dedicada als Camins de Ronda, ens asabentem que aquests camins arran de mar, tan apreciats actualment pels amants del senderisme, i pel turisme  que ens arriba abduit per  la bellesa  de les nostres costes, tenen el seu orígen en la vigilància, la
prevenció i la defensa de la població local respecte els atacs dels pirates,
així com en el necessari  control de les arribades de vaixells  de tota mena ,per tal de prevenir altres trasbalsos que podien venir amb els vaixells, com es ara les epidèmies

També ens assabentem dels conflictes d´interesos que continúen generant-se actualment sobre la propietat i la utilització del terreny en aquests espais privilegiats.. Un àmbit en eI  que no sempre preval  la salvaguarda de la natura, ni tan sols el compliment de  de la llei, sinò que en  punts estratègics de la costa sovint  es fa palès com la influència d´una gran fortuna ha passat per damunt dels interessos generals a l´hora d´edificar  una mansió.

Després de resseguir en fotografies i pintures els corriols arran del mar,  els fars,. els penyasegats i els horitzons blaus  emmarcats amb el  verd de les
pinedes, ens trobem  al començament de la tercera exposició, en la qual,
-en principi-  tot pinta del color gris  del ciment.

¿Pot ser que algú hagi transportat fins aquí aquests grans  blocs de
ciment per ambientar el tema del port? Sembla un disbarat.

I ho seria si no fos que els blocs són una  imitació hiper real dels que s´utilitzen per construir els espigons , i només amb el tacte descobrim que són de porexpan.. El seu realisme espectacular aconsegueix translladar nos a  l’ entorn porturari.

En les parets de suposat  ciment,  llegim la història del port de Barcelona i fem memòria de diferents activitats que en el transcurs dels anys hi  han tingut protagonisme  Des de les comercials fins a les lúdiques,  gastronòmiques, familiars,,etc. De tant en tant , també alguns audiovisuals  enfoquen de prop , i expliquen amb més detall determinades escenes, com és el cas de les visites  de la Sisena flota de marines dels Estats Units, a partir de 1951, o les sortides familiars al rompeolas.

La mostra titulada On són les abelles? era el nostre objectiu en la visita a la Fundació Miró.
Però aquesta exposició  va resultar ser una petita contribució a un projecte més ampli que amb el nom de Beehave, tindrà lloc a diversos indrets de Barcelona.  Potser  una visita guiada ens hagués permés relacionar les propostes artístiques que vam veure, amb el tema que sugeria el títol. és a dir, amb la problemàtica que afecta la pervivència de les abelles i la seva indispensable intervenció en els cicles vitals de moltes espècies botàniques. En el fulletó s´explica que es tracta d´una proposta artística que ha de permetre l’ espectador aproparse sensorialment al món de les abelles…i vam escoltar-les zumzejar, i vam ensumar les seves flors predilectes…. però n’ esperavem més!

Finalment vam dedicar una estona a la mostra Tradició i Modernitat de Itò Shinsui. Es tracta d’uns gravats japonesos a partir dels quals,  la Fundació es proposa descobrir possibles influències de l´art tradicional japonés en l´ obra de Miró. Perquè  arrel d´un viatge del pintor al Japó es va manifestar molt
impactat per la sensibilitat i els temes propis de l’ art japonés i especialment  interessat en les técniques de l’ art tradicional. Els quadres de Itò Shinsui (1898-1972), són fets a partir de tauletes de fusta on es cisellen els perfils dels dibuixos i s´apliquen els colors, per trasladar-ho posteriorment a la làmina

.

                        

Acabem el post, com ja és habitual ,amb un arbre. Que en aquest cas hem fotografiat dins el recinte de la Fundació Miró. Es tracta del garrofer que actualment dóna nom al pati interior on está sembrat.

Al pintor Joan Miró el garrofer li evocava Mont-Roig del Camp i  el veia com la representació d´un valor quasi religiós, en el sentit de l’arrelament a la terra, que li donava força.

http://elpaisatgedelsgenis.cat/garrofa-miro-no-cap-llegenda/

http://www.centremiro.com/planes/documentals.php

A mi, en canvi, els garrofers m evoquen els relats familiars sobre la guerra civil, amb la gana i la por assetjant una família escapçada, i els garrofers dels afores de la ciutat com una de les escasses i incertes possibilitats d’ aconseguir alguna cosa per menjar

Ceratonia siliqua

https://amicsarbres.blogspot.com/2008/08/el-garrofer-caigut-en-loblit.html

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

1 + 6 =