Arxiu Històric de Barna: Exp."100 anys…; El Call: audiovisual s/ la història,Sinagoga; Jardí Costa i Llobera; Mercat StAntoni

.

                                          

                                                                                                   

                    

La Casa de l´Ardiaca és un edifici reconegut com a bé cultural d´interès nacional. Té el seu orígen en el
segle XII, época en que fou construit com a residència d´un càrrec eclesiàtic 
vinculat a la catedral, en un espai annex a la muralla de la ciutat . De tal
manera que encara avui, dintre la casa
hi podem veure fragments de la muralla romana, així com les restes d´un aqüeducte. La
casa, com és natural, ha estat
reformada  en etapes històriques
diverses, principalment en el segle XV, i en el segle XIX i s´hi poden
veure emprentes de l´arquitectura gòtica i del modernisme.  En la década de 1990 una nova restauració va  adequar  l´espai  a les necessitats actuals de l Arxiu Històric que està ubicat  en les seves dependències des de 1922

Un element
de la façana ens crida l´atenció quan estem a punt d´entrar al pati de l´edifici 

:                                                                                                                                                                                                           



Es tracta de la bústia
dissenyada per Lluís Domènec i Montaner, incorporada a la casa a finals del
segle XIX, durant la etapa posterior a la desamortització, quan hi tenia la seu
el Col.legi d´Advocats de la ciutat. Diuen que els elements que decoren
la bústia són al.legòrics de la justícia, i que en principi no van ser
acceptats de bon grat com a tals pels advocats. .Tot i així Domènec va
aconseguir imposar els seus arguments, i  tanmateix al cap de més d´un segle, 
una  tortuga continua essent la millor il.lustració d una de les limitacions de l´ administració de justícia en el nostre entorn

En aquest link trobem el mateix documental que vam visionar en el curs de l´exposició «Cent anys al servei del patrimoni, la informació, la recerca i la cultura».

https://www.youtube.com/watch?v=3vaGlZ5ZxLE

L´exposició s´ha muntat  com l´esdeveniment central dels actes commemoratius dels 100 anys de l´Arxiu , i es proposa divulgar la quantitat i la qualitat de la  feina feta  en el transcurs del segle d´existència. Val la pena parar- hi atenció, i valorar el gran volum dels fons que es cataloguen com històrics, si tenim en compte que inclouen : documents, llibres, revistes i fotografies, vinculats a la ciutat i als esdeveniments que  tenen lloc en el seu àmbit. I la importància  de conservar-los i fer-los accessibles a les persones interessades . També cal remarcar que l´Arxiu Històric va nèixer l´any 1919 amb la voluntat de separar els fons  esmentats, dels documents de caire administratiu, que són custodiats en un altre àmbit de l´administració municipal.

Sortint de l´exposició, ens trobem molt a prop dels carrers que formaven el Call Major i el Call Menor de Barcelona, en els segles XIII i XIV. ës a dir els barris habitats per  la comunitat jueva

https://www.pressreader.com/spain/la-vanguardia-catal%C3%A0/20180429/282295320816262

Ja fa unes setmanes que  havíem  llegit a la premsa aquest reportatge sobre el Call barceloní. Així doncs ens dirigim cap el carrer de Sant Honorat, 9, per localitzar el Centre Call Barcelona wins and books , on segons l´article es presenta un audiovisual sobre la vida dels jueus barcelonins, el barri   i els fets més rellevants que van afectar la comunitat durant aquells dos segles.

Efectivament, en arribar a la botiga i preguntar
per l´audiovisual, som conduïts immediatament -sense pagar entrada-  cap una petita estança fosca
ocupada per un gran sofà. Ens hi instal.lem,  i tot seguit molt amablement
ens coloquen uns cascos, unes grans ulleres negres.Sembla que ens disposem a
viatjar a l espai, però en realitat la tecnologia ens porta cap a l´edat mitjana a observar la vida
quotidiana dels habitants del call, bàsicament les angúnies que passaven per la
malfiança de la resta dels barcelonins. Resulta curiós,  i sortim amb
ganes de saber més coses sobre la comunitat jueva, la de llavors i la d´ara. En
la següent visita ens informaran que actualment a Barcelona hi han actives
quatre sinagogues, on la comunitat jueva es reuneix habitualment 

           

A prop hi ha la Sinagoga Major, que no és pas cap  d´aquestes quatre, sinò l antiga Sinagoga del Call de Barcelona . Hi  entrem i junt amb altres visitants tenim ocasió de seguir una petita xerrada sobre la història d´ aquest indret,  i d´ aclarir els dubtes que vulguem plantejar. Destaquem  però que  els historiadors actuals no acaben de validar que sigui exactament aquest local l´emplaçament de la antiga Sinagoga Major del Call , sinò un altre emplaçament pròxim. Però fa temps que continua obert a les visites turístiques i en les seves dues petites sales  s´hi explica la història  i la  evolució de la presència jueva a Barcelona.  També continua oberta  la controvérsia  entre els puristes que consideren un frau la informació que es dóna  sobre la ubicació de la sinagoga original, i els qui prioritzen la tasca divulgativa que s hi  dú a terme, independentment que l´espai es correspongui  o no amb l´autèntic edifici medieval.

http//paperiboligraf.blogspot.com.es/2012/01/el-cas-de-la-falsa-sinagoga.html

http://lameva.barcelona.cat/barcelonablog/es/insolito/la-sinagoga-mayor-de-barcelona-una-de-las-mas-antiguas-de-europa             

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                       


A la tarda,
després de dinar en el restaurant més antic de Barcelona, anem cap els Jardins Costa i Llobera, de Montjuic.


I en aquest punt
no podem passar per alt que van ser precisamente
els nostres jueus del Call barceloní dels segles XIII i XIV que van escollir
aquella muntanya dels afores de la ciutat per enterrar els seus morts, i per
aquest motiu l´indret va començar aviat a ser anomenat la muntanya dels jueus, d´on prové el
nom que ha perdurat fins ara.


També ens plau  destacar l´encert de batejar el jardí ubicat en un vessant de la muntanya que
mira el mar, amb el nom de l´autor de l´extraordinari
poema El pí de Formentor. Una obra molt especial, perquè  amb un llenguatge planer que parla, sense cap artifici,  d´un arbre arran del mar, simbolitza amb
precisió sentiments sensacions, anhels i
desitjos de l´autor i de les persones en general.´

Però aquest no és un  jardí amable i primaveral  com el que vam gaudir fa unes setmanes …Està dedicat als
cactus i a les plantes suculentes. El seu recorregut
inclou moltes escales per salvar els desnivells del terreny. I aquí  les plantes , per la seva naturalesa, no
embelleixen, ni perfumen,  ni refresquen l´entorn, sinó que es mostren
majoritàriament esquerpes. I evoquen deserts i soleiades inclements. . Encara
bo que el clima avui ens afavoreix, tenint en compte que  la situació
del jardí provoca que habitualment la temperatura sigui dos graus més alta que
a la ciutat, una característica que les seves  plantes peculiars agraeixen
i disfruten


Ens quedem amb la idea que
aquestes espècies  són una part considerable del regne vegetal, i per la
seva varietat, molt més àmplia del que ens pensavem, i les seves estratègies
per adaptar-se als entorns més inòspits, constitueixen  un altre món apassionant per descobrir..



La puntaire,(1972),  de Josep Viladomat Massanas (Manlleu 1899 – Andorra1989). 

Fins aquest punt del jardí ens va portar el passeig entre  palmeres,  cactus i  plantes suculentes


Acabem la jornada en el Mercat de St Antoni, recent estrenat després de la rehabilitació de les seves instal-lacions. Llarga vida!.

Tan de bo  s´adapti amb éxit  als nous temps, i encerti a oferir el servei que demana la societat actual i preservi  el  tracte i els sabors dels  mercats tradicionals.

 Phytolacca dioica, Bellaombra, Ombú

fotografiat a Miramar (Montjuic)

 http://espores.org/es/plantas/el-ombu.html


No està clar si és un arbre, o és
una herba gegant

Depèn de quins aspectes considereu. Pot ser no cal aclarir-ho, sinò reconèixer que  en la natura no tot es pot classificar  amb
rigor. A casa nostra és una Bellaombra. Un nom preciós, que li escau a un ésser
bonic i generós,  que acull i regala frescor als que s´hi acosten.



Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

61 − = 59