DARAENDAVANT

M´està costant arrancar aquest  post per parlar de la última sortida  Pot ser estic experimentant una síndrome de saturació respecte la pintura,  o pot ser les meves condicions físiques no eren aquell dia  les necessàries per a seguir amb atenció  dues mostres,   importants i extenses. Una mica de tot. Però com que l experiència em diu que per tal que comencin a fluir les idees és millor començar per algún punt, opto per engegar i deixar constància d aquesta realitat, que espero quedi en una  crisi puntual. Perquè és la primera vegada que l experimento. Fins ara, posar-me a escriure la ressenya ha estat  un moment carregat d energies positives. l´ entrada en un estat  que em desconecta de l entorn fins a fer me perdre la conciència del pas del temps.. Aquesta vegada m´hauré d´esforçar, i probablement em deixaré guiar  més per la informació dels fulletons que per les pròpies apreciacions. Però procuraré recuperar les muses de la inspiració el més aviat possible. Deu ser que aquests èssers volàtils  necessiten  esbargirse de tant en tant. I avui estan de vacances, tal com deia en Serrat en una cançó.

Amb muses o sense, som hi!

El títol de l´exposició de la Fundació Mapfre li escau al conjunt de les obres presentades. Sembla una evidència que no ens hauria de sorprendre. Però de vegades  no es compleix, o tal vegada és que el significat del títol queda amagat als ulls d´aquells que no coneixem els autors en profunditat,  més enllà de les obres exposades. Picasso i Picabia -els Pica, com els anomena la responsable de la visita guiada que fem – van ser contemporanis, nascuts el 1881 i  1879, respectivament, van compartir arrels familiars espanyoles, van desenvolupar gran part de  la seva carrera artística a França. I sense arribar a relacionarse personalment, es van observar sempre de reüll .

Però per damunt de tot, tots dos són representants d una etapa de la història de la pintura, durant la qual es va imposar la idea que ja s´havia assolit el cim en l´art pictòric,-i  a fe  que aquells que ho pensaven,  tenien tota la raó- . I per tant, era el moment de desfer el camí,  investigar  des dels orígens per descobrir i emprendre noves vies . En l´obra de Picabia hi trobem gairebé tots els estils que  es van difondre en aquesta etapa: postimpressionisme, cubisme, fauvisme, dadaisme, surrealisme i abstracte, mentres, com sabem,  en la de Picasso hi predomina el cubisme, però també es va acostar al dadaisme i al surrealisme. Tenint en compte la  coincidència en el temps i en l´espai dels dos pintors  i que les trajectòries d´ambdós estan clarament enfocades cap a  l´experimentació  amb els estils d avanguarda, és fàcil que es puguin apreciar similituds i diferències entre les seves obres i resultin inevitables les influències mútues. Les  etapes en que s´aprècia més clarament la coincidència en els gustos és la denominada època dels monstres, i quan els temes hispànics esdevenen el centre d´interés d ambdós, i retraten les dones andaluses  típiques de les postals tradicionals, o escenes de la tauromàquia.

La exposició és interessant i recomanable la visita guiada. Ens permet situar aquests grans artistes en el lloc  que els correspon dins la història, descobrir les diferències  i  els punts en comú  i,  tal com llegim en la presentació de la mostra,   conèixer millor la seva ambigua i singular relació.

Els enamorats (després de la pluja), de Picabia (1925)

El petó, de Picasso (1969)

https://www.eltemps.cat/delesarts/5374/picasso-i-picabia-cara-a-cara

També val la pena, com sempre, apropar-se al Caixa Forum, i no es tracta  pas de  fer-hi una escapada ràpida, sinò de passar-hi un matí, una tarda o una jornada complerta, si preferiu intercalar unes estones de relax, entremig de la visita. Crec que aquesta és la millor opció, perquè la mostra és extensa i consta de moltes sales. Algunes de les quals estan ambientades amb la música i la decoració que pertoca, per traslladar-nos a l´entorn de Montmartre,  en les darreries del segle XIX. De tal manera que el conjunt de l exposició trascendeix Toulouse Lautrec i la pintura, per a endinsarse en el moment històric i els   canvis que aportava  la bohemia com a forma de vida

«…Paris, Montmartre, el Moulin de la Galette, l´absenta, Le Chat Noir, els espectacles de cabaret i de circ, les revistes humorístiques, les litografies amb grans imatges en color, el teatre d´ombres xineses, els vestits de volants i els barrets de copa… són referents del període 1886-1900  que transcendeixen la història de l´art.   Representen el triomf de la llibertat davant les convencions, de la creació i la vocació davant la seguretat de la vida burgesa, de la bellesa del moment davant els valors intemporals de les acadèmies»  

Aquest fragment extret del fulletó informatiu de la mostra , explicita  bé el que bullia  en aquell entorn del barri parisenc.   Però val a dir  que si us entreteniu  en resseguir les explicacions, i les imatges de l  exposició   us anireu conectant, un darrera l´altre amb multitud d´ aspectes poc coneguts , sorprenents i interessants  d´aquell moment històric excepcional.

Junt amb l´exposició , hi ha programat un cicle de conferències relacionades  que també enfocaran diversos  aspectes  al voltant de l´esperit de Montmartre. No deixem de mirar-nos el programa, perquè és molt probable que alguns hi descobrim  aquella xerrada que no ens voldríem  perdre.                                                                                                                         

  https://caixaforum.es/ca/barcelona/fichaciclo?entryId=613140

 

Però  en aquest enllaç, https://www.metmuseum.org/toah/hd/laut/hd_laut.htm,

sense allunyar-nos de la pantalla, ni aixecar-nos de la cadira, també  podem conèixer aspectes destacats de  la vida i obra de Toulouse Lautrec I a la vegada refrescar l´anglés, un exercici indispensable. Perquè si el coneixement d´aquesta llengua  ja és imprescindible en variades questions  de la vida qüotidiana,  s´acosta el moment  en què ens haurem de considerar analfabets  tots aquells ciutadans del món que no en tinguem  un domini bàsic.