Poble Espanyol Barcelona: Fund.d´Art contemporani Fran Daurel, Espai Guinovart; Museu del Disseny: Expo.El Boom de la Publicitat
Navegant per la xarxa, ja havíem tingut notícia que dintre el recinte del Poble Espanyol s´hi pot visitar un museu d´art contemporani amb obres d´artistes tan rellevants com Picasso, Miró i Dali.
També sabíem del cert, que l´arc d´entrada que reprodueix la «Posada de las
Ànimas» de Ronda (Mâlaga) no ens conduiria ni a un pati andalús, ni ni a l´ escenari de les aventures de Curro Jimènez. Però, tot i així, no ens podíem imaginar que darrera aquesta pintoresca portalada s´ubiqués un Museu tan important per les seves dimensions, pel gran número d´obres que s´hi exhibeixen i per la qualitat i la varietat dels artistes que hi son representats. Ben segur que tots els experts i els interessats en la pintura i l escultura del segle XX de l Estat espanyol coneixen aquesta col.lecció, i en són visitants asidus. Tanmateix al museu li caldria més ressò , per tal que el seu contingut desvetllés afició, i esdevingués un pol d´atracció de visitants.
Però segurament ni l´increment de visites, ni la popularitat del seu rol com a mecenes formen part dels objectius dels patrons de la Fundació, perquè, si fos així, assolirìen fàcilment l´éxit, com ens permet suposar la trajectòria de les seves empreses.
Perquè darrera el pseudònim artístic de Fran Daurel s hi amaga Francisco Daurella, -91 anys, resident a Mónaco- nét de l´empresari que, en el transcurs dels anys quaranta, va obtenir la concessió exclussiva per embotellar i comercialitzar la Coca Cola a Espanya, en base a la bona avaluació que els americans van fer del negoci del Sr. Daurella, d´importació, salaons i comerç del bacallà d´Islàndia. I els seus hereus han mantingut i incrementat l´àmbit de la concessió, i han diversificat les àrees de negoci, fins a esdevenir una de les primeres fortunes del nostre país i de l´Estat . Al Sr. Daurel, més que la fortuna, li envegem la seva activitat literària, com autor de diverses novel.les, i la seva afició i empenta com a col.leccionista d´art. A més d´aquesta Fundació (2,500 m2, 80 artistes representatius de quatre generacions, 300 obres, més el jardí de 5.000 m2 on es mostren les escultures), en té una altra , AMYC, dedicada a la pintura impressionista i modernista catalana, amb seu a Aravaca (Madrid) i una altra, PERRAMON, d´art contemporani català, a Ventalló (Girona)
Joan Miró. Barcelona 1893
Andreu Alfaro. València, 1929
Frederic Amat. Barcelona, 1952
Molt recomanable per passejar-hi sense presses, i més d´una vegada. Observant les peculiaritats de cada autor, sense deixar-se arrossegar únicament per l´obra dels artistes més rellevants.
Hem pogut observar com els noms de Picasso, Dalí o Miró enlluernen alguns dels visitants, probablement turistes, que en els curs de la visita al recinte del Poble Espanyol entren gratis al museu. Apressats, directament a la recerca de les obres d´algún d´aquests mestres de fama universal..
ESPAI GUINOVART, del Poble Espanyol
Les espectatives sobre les visites que programem sovint són desmentides per la realitat. Moltes vegades la realitat supera les previsions, com con en el cas que acabem de comentar, però altres no és així, sinò el contrari. En tot cas l´alçada on havíem situat idealment el llistó, probablement influeix en la valoració del que ens trobem, igual com ens passa quan anem a veure una pel.lícula.. En el cas d´aquest Espai, ens l´havíem imaginat més gran i més representatiu de l´obra de Josep Guinovart.
Haurem de programar, – i no ens en lamentem, sinò tot el contrari-. un viatge fins Agramunt, on s´ubica el veritable Espai Guinovart, per conèixer de prop , fins on arribem, les obres d aquest artista tan valorat de casa nostra.
Sortim del recinte del Poble Espanyol, després de passejar per Carrerons andalusos, d´admirar les portalades de casals i d´esglésies, tallers, botigues etc.etc.etc.. Però encara hem de deixar constància d´un detall rellevant sobre la creació d´aquest recinte: Es tracta, ni més ni menys, de la relació que hi va tenir el nostre benvolgut, il.lustre i i prolífic compatrici D. Josep Puig i Cadafalch, com impulsor de la seva construcció, arran de l Exposició Universal de 1929, convençut que el singular projecte arquitectònic sumaria atractiu cultural i turístic a l´esdeveniment i contribuiria al seu éxit.
Magnífica la web del Museu del Disseny. Hi trobem molta informació i imatges de l´exposició, i dels productes que es publicitaven en l´etapa que cobreix, desde finals del segle XIX fins a mitat del segle XX. També ens informa de les activitats complementàries: conferències, una taula rodona, i fins i tot un concurs en el que tots estem convidats a participar.
La Publicitat és un món apassionant. Només hem d´observar com les seves imatges entren a formar part del nostre entorn i com sutilment ens influeixen- I a la vegada, com les imatges reflecteixen detalls rellevants de la societat a la que van dirigides. Sense oblidar altres aspectes socialment conflictius de la seva influència, quan traspassen les línees vermelles , en proclamar propietats dubtoses dels productes, o incitar a activitats poc recomables.
Però la exposició es centra en els reclams de llauna, cartró i ceràmica, que van ser grans innovacions en els seu moment. La seva proliferació va començar a posar color, mica en mica, en l´entorn, abans de l´esclat lluminós i cridaner dels mitjans audiovisuals. El recorregut per la mostra resulta entranyable per les persones grans, que fàcilment reconèixen les imatges com elements de l´escenari de la seva infantesa
Es el cas d´aquesta marca de sabó i d´aquest petit anunci, que m´ha permés evocar el record imprecís – dels anys 50?- on hi ha la mateixa il.lustració, penjada com un quadret al menjador de casa.
El HUB es un espai agradable, i ho és també el seu entorn. Esperem que quan s´acabi la reforma de les Glòries poguem confirmar que es tracta d´un entorn per gaudir a l´aire lliure de la ciutat i del clima que s´hi disfruta. Aquesta vegada no hem deixat escapar la oportunitat de prendre una estoneta el sol tebi del migdia, des de les hamaques de la plaça, a tocar del Museu. Hi tornarem en Primavera, perquè l´hivern és malcarat, inconstant i poc disposat a regalar aquestes delícies i, al cap de deu minuts, un núvol i una ventada ens han fet tocar de nou de peus a terra
Un bonic taronger, fotografiat en el Poble Espanyol