DARAENDAVANT

Heus aquí una bonica imatge del sireni ,un ancestre  francament remot, però estimat dels vilafranquins, el fóssil del qual es conserva en  la secció de paleontologia del museu del ví.

Dijous però  no  vam tenir ocasió d´ admirar aquesta  estilitzada reproducció que presideix  el pati del Palau Reial, a l´entrada del VINSEUM,  perquè, cobert d´un vel negre, del que tot just li sobresortía la cua,   el sireni es manifestava,  solidari  amb les  protestes generalitzades al país, en  contra les recents condemnes  dels nostres polítics i activistes empresonats.

Bo i  amagat sota la trista vestimenta,  el sireni ens va desvetllar una gran curiositat. D´entrada,  sobre la seva identitat, perquè desconeixíem l´existència  d´aquesta espècie . I a continuació sobre la seva relació amb Vilafrancai i/ o el museu, tenint en compte que la única part de la seva anatomia que podiem veure,  ens remetia a l´hàbitat oceànic, marítim o si més no,  costaner. De seguida  ens van aclarir que el fóssil custodiat  en el museu (Metaxitherium Catalaunicum).té setze milions d´anys d´antigüetat, i en aquest període tan remot ,  el Miocé , la vall del Penedés era ocupada pel mar. Va ser descobert en 1869, des de 1944 forma part del museu, i es pot considerar  la peça més valuosa que s´hi conserva.

En canvi, la recreació que en  veiem a la imatge , és una recent aportació de l´escultor i biòleg Ramón López .I fa menys d´un any va ser el centre d´interés  d´una exposició  amb el títol «Sireni et Co. Quan el Panadés era mar»,  tanmateix  un bon reclam per a les  diverses activitats .organitzades al voltant de l´exposició, per posar llum sobre aquel tram borrós de la nostra prehistòria.

Perquè el  que avui coneixem com a Vinseum no va va ser creat per a recopilar i difondre els elements que conformen  la cultura del ví, sinó  la història de la societat que l´envolta.   I ha estat el pas del temps i el pes específic que  ha anat adquirint  la viticultura en l´entorn  de la comarca , i en el context del nostre país .que ha acabat especialitzant la institució com el Museu de les Cultures  del ví de Catalunya. Un tema que mereix la atenció i el respecte dels vilafranquins i dels visitants,  i que pot abarcar    una gran diversitat d´aspectes. Sortosament el  projecte d´engrandir el museu ja  està en marxa.

Passem una bona estona llegint els textos que acompanyen tota mena d´estris relacionats amb el cultiu de la vinya i la producció del ví,   els que parlen del paper que històricament ha tingut el ví en la dieta dels pobles del mediterrani, del valor simbòlic i-o religiós que algunes cultures li han adjudicat, etc.etc.

La visita s´acaba
amb la  degustació d´una copa de ví blanc. Trobem a faltar una pasteta per a
fer més plaent el tast. Però volem quedar bé, i seriosos, ens posem en el paper
que ens pertoca, recordant  un dels panels que acabem de llegir

: «...perquè l´instant de beure´n una copa sigui plaent, cal aprendre a mirar-lo, olorar-lo i degustar-lo. Per entendre de ví i gaudir-ne no cal ser un expert: només cal prendre consciència de tot el temps i l´esforc que l´han fet ser com és»

.

A la tarda,  després de comprobar que la resta de possibles espais per a visitar només  obrien a partir de les set del vespre, el destí ens va voler portar fins al  davant d´una porta  que anunciava  una visita guiada per a concertar.  Encara ens trobavem al centre de Vilafranca. Així doncs,  aquest nou lloc per descobrir  podia estar fàcilment relacionat amb el món del cava. Potser sí o pot ser no, perquè quan vam hi vam trucar no teniem ni idea de si es tractava d´una vivenda modernista, d´un celler, o d´unes caves, i encara menys si les visites concertades que s´anunciaven, s´havíen de contractar amb anticipació, o per a grups més numerosos que el nostre. I un cop confirmat que es tractava de les caves Mascaró i que podiem fer la visita al cap de mitja hora, la veritat és que encara no teniem clar  si valdria la pena. Però tampoc disposavem de gaires alternatives.

Els dubtes es van esvair tot just traspassar la porta. Perquè vam ser acollits amb amabilitat. Peró amb l´amabilitat cuinada en aquell  punt precís i subtil que no empalaga. Senzillament,  una persona -que coneix a fons l´entorn on ens trobem- es posa a la nostra disposició per  explicar-nos-el, responent tots els dubtes que ens suggereix la visita, sense manifestar cap mena de pressa, ni segones intencions comercials, ans al contrari, donant la impressió d´estar gaudint de les explicacions tant o més que nosaltres, els visitants. Va ser un luxe inesperat que ens va fer sentir com  VIPS durant tota l´ estona. Mentres ens informavem sobre els diferents processos que requereix la el.laboració del cava, de la història i dels negocis de la família Mascaró, de les particularitats del cava que el.laboren, de la cura amb que es preserva la personalitat dels seus productes.

Sens dubte la visita preten ser,  i és, efectivament,   un exponent de la tossuda aposta per la qüalitat que la marca es proposa mantenir.

I no ens  podem deixar en el tinter la cata de tres dels caves de la casa, acompanyats,aquesta vegada ,de les pastes salades adients per a la degustació.  Tot en la línea excel.lent, marca de la casa. Per arrodonir la festa i justificar sobradament el preu de la visita. Vam sortir molt més tard del que podíem esperar i,no cal dir-ho, més contents  del que és  habitual. Probablement alguna cosa hi tenia a veure el carácter estimulant i transformador de l´esperit de les persones que s´atribueix al ví,  Però vull pensar que la satisfacció i l´eufòria que ens emportavem no tenia tant a veure amb les  degustacións,  ,com amb el tracte rebut i l´admiració pel treball responsable i creatiu que es desenvolupa en l´empresa familiar que acabavem  de conèixer. Una vegada més, experimentavem aquella agradable sensació que de tant en tant retrobem i  ens reconforta. .

En diem  Orgull de país !