Jardí Mn.Cinto Verdaguer/ Exposicions "Oleguer Junyent col.leccionista d’art i la seva relació amb Cambó", “Imatges per creure”
Jardí de plantes acuàtiques de Mossén Cinto Verdaguer, a Montjuic
Sobren les paraules. Una sensació de pau i frescor impagable enmig de la ciutat agobiant i xafogosa.
Trobem a faltar més varietat en les espècies de flors i també ens hagués agradat veure –o si més no escoltar- els petits amfibisque habiten les basses. Però la natura té els seus propis horaris, cicles i calendaris, naturalment aliens als nostres gustos i programa. Aprofitem la oportunitat de passejar entre els arbres del jardí, aquests sí, d’espècies i procedències diverses.Des dels més familiars com ara les alsines, els àlbers o les oliveres, fins al representant d’una espècie ben particular: un fòssil vivent. el ginko bilova del qual, ignorant la veu dels instints baixets, no ens enduem cap branca…. No ens podem estar, en canvi, de cercar, i incorporar a continuacio un link amb la fitxa d’aquest arbre. I de convidar-vos de passada a exercitar l’anglès, o… a practicar amb el google translate!
Oleguer Junyent col.leccionista d’ art i la seva relació amb Cambó, al Museu Frederic Marés
Aquesta exposició temporal no ha estat a l’ alçada de les expectatives que ens havíen creat el personatge, la difussió -a la premsa i en grans panels- i el lloc on estava ubicada . No és el personatge el que ens ha decebut, sinò el tamany de la mostra, molt reduïda en comparació a la tasca de Junyent com a col.leccionista, fotògraf, escenògraf, dibuixant, viatger i cronista dels seus viatges. Entenem que es tracta d’una exposició que es complementa amb una altra, de fotografies, que té lloc ara mateix en l’ Arxiu fotogràfic de Barcelona, on es recull l’ obra fotogràfica de Junyent sobre el viatge de volta al món en vaixell, que va realitzar en 1908. El conjunt de les dues exposicions pretenen ser un homenatge a un dels seus descendents , mort l’any passat. Però el que s’ exposa temporalment en el Museu Marés, són únicament escultures dels perìodes romànic i gòtic, les unes cedides per la família i les altres que actualment pertanyen al Museu Marés, però també procedeixen de la col.lecció Junyent. Igualment s’ hi exposen algunes pintures en les que Junyent reprodueix escenes d’ un viatge per la Mediterrànea, realitzat en un vaixell propietat d’ en Cambó, personatge molt proper a Junyent, amb qui compartia aficions, amistats i l’ interés com a col.leccionistes d’ obres d’art..
Ens preguntem fins a quin punt la mostra justeta que acabem de veure ha estat pensada com un homenatge, o com un reclam per donar a conèixer la figura de Junyent, i més concretament el seu Estudi, obert com a casa singular a Barcelona
Esperem tenir la oportunitat de visitar l’ exhibició de fotografies, i, sobretot, L’ Estudi Oleguer Junyent – Col.lecció Oleguer i Maria Junyent, del qual ara per ara desconeixem la ubicació, però tenim una via de contacte, segons consta en el fulletó que ens van facilitar a l’entrada.
sabine@estudiolasabin.com
Imatges per creure, al Saló del Tinell
Aquesta exposició no estava en el programa, ni tan sols en teníem cap notícia. Però ha resultat tan interessant , com original la via per la que ens n’ hem assabentat.
Quan hem acabat abans del previst, amb el tema Junyent, hem iniciat un recorregut a pas lleuger pel museu Marés , que ja coneixíem .I al cap d’ una estona hem anat a parar al «mirador» , que ha resultat no ser ni una torre, ni un terrat, sinó un passadís amb dues finestres. Una de les quals s´obre cap un sostre amb grans arcs inequívocament medievals, i permet la visió aèrea sobre un espai magnífic, que podria ser la nau d una gran església, però no ho és: es tracta del salò d’ honor del Palau Reial Major: El Saló del Tinell. Aquesta comunicació entre el Museu i el Tinell ens sorpren, però no és gens estranya, perquè el Museu Marés inicialment ja ocupava una de les dependències del Palau Reial anomenada el Verger que, curiosament, havia estat la seu de la Inquisició, en l’ època que aquesta institució feia el seu paper en la societat barcelonina. Molt posteriorment, en una de les remodelacions, el Museu va engrandir les seves instalacions, amb la incorporació d’ unes altres dependències del Palau, contígües al Saló. I va ser des de la finestreta del mirador que vam veure que el Tinell estava ocupat per una exposició que, a vista d’ocell, semblava que havia de ser important, per l’ espai considerable que ocupava el seu recorregut.
Important ho és i molt recomable per tots els que estem interessats en comprendre el curs de la Història. Perquè enfoca un perìode transcendental d’aquest llarg trajecte: L’aparició de l’ imprenta i la difussió de la Reforma Protestant. I ho fa presentant un gran nombre de gravats representatius de les dues tendències religioses que van dividir els europeus Els gravats són un bon exemple de com, en temps que encara la gran majoria de la població no podia llegir, es continuava adoctrinant a través de les imatges, uns a favor de les noves idees de la Reforma i els altres defensant les creences tradicionals de l’Esglesia catòlica. Aixó sí: tots seguint aquell precepte -sovint verificat en els camps de futbol- que assegura que … la millor defensa és un bon atac.
Per tenir una bona informació sobre la exposició, recomanem visitar les webs
http://www.elnacional.cat/lallanca/ca/actualitat/protestants_174501_102.html
www.gelonchviladegut.com/es/blog/proyecto-colectivo-ciudadano-excelencia/
Poca cosa podem afegir: Un 10 per a «Imatges per creure», per la trascendència del tema que enfoca, per la curiositat dels gravats, que mostren detalls sucosos, per assaborir amb calma
perquè els gravats estan ben complementats amb textos, mapes i gràfics amb dades que ajuden a interpretar-los
per la dimensió de la mostra
I una crítica. En acabar la visita, pels crèdits, i posteriorment en la web de la Fundació Gelonch Viladegut blog, ens enterem que la exposició inclou un audiovisual, amb música de Jordi Savall, del que no hem tingut cap informació, ni a l’entrada, ni durant al recorregut. Tanmateix en la web trobem la referència a un rotlle de gravat exposat a la capella de Santa Àgata, que tampoc hem encertat a trobar. Pot ser que haguem comès algún error seguint l’itinerari de l’ exposició, però una millor senyalització d’aquests elements podria evitar possibles»despistes» com el nostre.