Monestir de St Feliu de Guíxols."Un món ideal, de Van Gogh a Gauguin i Vasarely", i "Iconoplàstia". Museu de la Joguina
Amb aquesta sortida comencem la nova temporada, quan estem a punt de
deixar enrera un dels estius més calurosos dels últims temps, segons llegim
avui mateix a la premsa.
L’anada a Sant Feliu, una festa, pel sol benèvol que ens acompanya, i la calma intensa del mar, en sintonia amb la tranquilitat que es respira en les
rambles i els passeigs de la ciutat, i en els privilegiats barris de l´ entorn coster, ara que els estiuejants ja han fet les maletes i han enfilat el camí cap a casa.
En aquestes condicions, contemplem el paisatge d’ aquests entorns del Baix Empordà com un dels més atractius i amables del nostre país.
És la segona vegada que visitem el Monestir de Sant Feliu, i en concret l’ espai Carmen Thyssen, per tant, ens disposem únicament a veure les exposicions temporals, que finalment seran dues.
“Un món ideal, de Van Gogh a Gauguin i Vasarely “ consta d’ una sel.lecció de paisatges escollits entre la àmplia col.lecció de la baronesa, de
tal manera que el conjunt, segons llegim en el fulletó de l’ exposició, constitueix un recorregut a través de la experiència estètica de la percepció del paisatge, des del naturalisme fins a les avanguardes. (cronológicament des de finals dels segle XIX, fins a meitat del XX). Una mirada que permet observar com va canviant l’objectiu i la obra dels paisatgistes : des dels naturalistas que es proposen reproduir fidelment la realitat,els impressionistes que persegueixen per damunt de tot la percepción científica de la llum i la mirada poètica, fins a les avanguardes que s’obren a l’ experimentació sense límits: realitats oníriques , representació d’ allò intangible, etc. etc. Es tracta d’un gran conjunt d’ obres d’ autors més o menys reconeguts , molts de casa nostra, i altres de gran prestigi internacional, escollides com a significatives d’ aquesta evolució de la mirada artística, i exhibides en l´ordre que permet observar les afinitats i els contrastos entre les obres.
Com a opinió personal subjecte al millor criteri dels experts, val a dir que el títol de l’ exposició dificulta intuir-ne el contingut, i que indueix al malentés. Tant pel que fa el títol com al subtítol. Un món ideal? En quin sentit? No es tractava de reflectir la realitat, almenys en una de les etapes?
I pel que fa al subtítol ·de Van Gogh a Gauguin i Vasarely, perfecte com a reclam, però la exposició només inclou una obra de cadascun, i almenys pel que fa als dos primers, no es tracta d’ obres representatives de l’ estil més reconegut a cada artista.
Clar i català : “La percepció
del paisatge des del naturalisme fins a les avanguardes” seria també un reclam atractiu pels visitants, i molt més aclaridor.
Molí d’ aigua a Gennep, el Van Gogh naturalista
Més difícil resulta explicar «clar i català» el tema de la segona exposició «Iconoplàstia» de Gerard Mas, tot i haver-la visitat i disfrutat . No ho intentaré, perquè no milloraria la explicació que en facilita el fulletó, ni és convenient anticipar l’impacte personal que cadascú pot experimentar davant les imatges. Es tracta d’ un artista local, i la majoria de les escultures són en alabastre acolorit. Queda pendent saber més sobre la tècnica utilitzada per l artista, però està clar que no és la perfecció de les peces allò que ens sacseja, pertorba, o inquieta com espectadors.
«Les obres de Gerard Mas alteren els registres ordenats d’ una
percepció estética adquirida, i provoquen una sensació d’ estranyesa
emprant com a llenguatge la poètica i la ironia» (Extracte del fulletó)
Heus aquí les dames del llengot, i de la rata
i unes webs que informen sobre la obra artística de Gerard Mas
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tria33/entrevista-al-escultor-gerard-mas-versio-llarga/video/5553808/
http://www.galeriautopiaparkway.com/artistas/gerard-mas/gerard-mas-bibliografia/
La visita de la tarda, El Museu de la Joguina del Sr. Tomàs Plà, molt recomable per a tots els públics.
Qui més qui menys, tots hi podem experimentar retrobaments tendres i afectuosos amb alguna d’ aquelles peculiars andròmines que ens van acompanyar tant i de tan a prop en el passat. Joguets que, tot i que ja fa moltes dècades que es van esvair discretament de la nostra vida, encara dormen amagats en les golfes del subconscient.
Vet aquí una mostra
La guardiola de fusta, del bou que es menja en Patufet sota la col. Sembla que es tractava d’ una reproducció en petit d´una guardiola que representava el bou en tamany natural, instalada temporalment a l’entrada de Ràdio Barcelona, al carrer Casp, per recaptar fons per a fins benèfics. Però jo la recordo a casa, mig desmuntada, supervivent durant molts anys entre altres joguines més fugisseres.
I l’ edifici que acull el museu, una vivenda del segle XIX de la Rambla de Vidal de Sant Feliu, també es mereix la visita. Com tanmateix la pàgina web, on ens assabentem de la història de l’edifici i dels origens de la col.lecció.
Enveja i admiració, també en aquest cas, per al col.leccionista! .