Olot: Museu de la Garrotxa, Can Trinxeria
Paisatge de tardor, de Joaquim Vayreda i Vila,1885
«Els nostres crítics m´han titllat d´impressionista, i s´ha dit que els
meus quadres pequen d´abocetats. I no diré que no tinguin raó els que
això asseguren, .però he après en els grans mestres que en el paisatge
sobretot, el que ens atrau i ens fascina és la impressió del conjunt,
les grans masses dintre les grans armonies són les que ens comuniquen
tristesa, alegria, tranquilitat, terror, melangia, sol.litud, etc.»
(Joaquim Vayreda i Vila, 1885)
...Si vas pels vols d’Olot, amunt del pla,t
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n’hagis trobat al món…
J.Maragall
La sortida era per anar a Olot, i no precisamente pels vols, com recomana el poeta. Sinó directe a la ciutat per a visitar algún dels seus museus i veure de prop les obres dels artistes més representatius de la seva Escola pictórica.
Perquè prevèiem un dia de fred, més adeqüat per moure´ns a cobert, que per gaudir del privilegiat entorn de la Garrotxa. Un error que no vam rectificar ni tan sols quan, tot just en els límits de la comarca, des de la carretera ja vam comprobar que la tardor ens oferia el seu millor tarannà metereològic per a observar el paisatge: un festival de colors, sense cap element que perturbés la sensació de tébia armonia, tan apreciada d´aquesta estació.
Deixem per a un altre viatge la contemplació en viu de la natura, i de moment entrem en el Museu de la Garrotxa.tal com teniem pensat . Per adonar-nos que un cop dins, el paisatge continua com a protagonista destacat de les primeres sales. I és que els artistes de l´escola de pintura d´Olot no podien buscar millor motiu per exercitarse en el seu l´art que aquell que tenien a l´abast en obrir la finestra. D´altra banda, l´atractiu dels paisatges de la comarca deu provocar més vocacions artístiques del que és habitual i, en conseqüència, més pintors destacats que en la majoria de contrades.
No hem de confondre l´anomenada escola pictòrica o paisatgista, que era i continua essent una agrupació d´artistes vinculats a la Garrotxa, i l´Escola de dibuix, posteriorment dita de Belles Arts, creada en el segle XVIII, a partir de la tradicional dedicació dels artesans locals a l´estampació d´indianes, per transmetre aquests coneixements i adaptarlos als canvis.Curiosament el primer director de l´Escola va ser un artista mataroní, Joan Carles Panyó i Figarò, del qual, lamentablement només en coneixíem el nom i el carrer que la nostra ciutat li té dedicat.En el museu de la Garrotxa l´hem descobert com a artista i pedagog, i hem conegut la seva vinculació amb l´Escola d´Art d´Olot. En el trascurs del temps l´Escola ha anat canviant d´orientació, fins arribar a ser actualment Escola d´art i superior de disseny de les comarques gironines.
La bona tasca de l´Escola de dibuix i dels seus mestres també es veu reflectida en les obres dels artistes locals que conserva el Museu de la Garrotxa, dibuixants, escultors i pintors: Josep Berga i Boix, i Joaquim Vayreda i Vila com els alumens més destacats de la primera época. Tanmateix l´any 1880, ells, juntament amb Valentí Carrera i Murat, van fundar el primer taller de sants d´Olot, per donar feina als alumnes de l´Escola i dignificar la imageneria religiosa . Amb el nom de «El Arte Cristiano», el taller va esdevenir una próspera empresa a partir de la comercialització de reproduccions de les obres dels alumnes de l´Escola, com ara Miquel Blai, Josep Clarà, Josep Llimona, Celestí Devesa, i el mateix Josep Berga i Boix que exercia com a gerent. 
A més de les obres dels representants de l´escola paisatgistica i de les escultures dels alumnes avantatjats de l´Escola de dibuix, en el museu hi podem veure un quadre destacat en la Història de l´Art català. Pel seu valor artístic,pel seu tamany , i perquè ha estat reproduit sovint, com una imatge icònica de la repressió dels ciutadans per part de l´Estat. Es tracta de La càrrega, de Ramón Casas, propietat del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, que està dipositat, des de 1919 en el museu d´Olot.
La seva ubicació en el museu és excel.lent, perquè permet seure cómodament al davant, i observar-ne tots els detalls. Tot escoltant l´audio que explica el procés de creació, el seu valor artístic, els
elements més destacats, etc. Em sap greu no recordar en aquests moments -tot hi haver-ho escoltat en l´audio- les vicisituds que van fer que el quadre quedés depositat a Olot, Tampoc la incursió en la xarxa m´ha ajudat aquesta vegada per recordar-ho. Però, en canvi, conservo fresc el comentari
que tanca el text, sobre si hauríem de considerar l´escena representada com un posicionament personal de l´autor en el conflicte ja que, tal com la observa l´espectador, l indueix al rebuig de les forces d´ordre públic,i el posiciona a favor de l´element més feble, l´obrer a punt de ser colpejat.
En l´audio que escoltem no es recolza aquesta interpretació, considerant la condició de burgés, de noms i de fets, de Casas. I tanmateix d´acord amb una gravació que incorpora en la propia veu de l´artista: “´jo sóc pintor, nomès pinto” reitera Casas . Interpretem doncs, que com artista, es val d’aquesta escena, que podria ser d´una altra, per a buscar l´éxit : innovant i arriscant molt en un aspecte clau, com és la composició, i a la vegada se´n serveix per incorporar elements propis de les tendències artístiques més celebrades del moment: impressionisme, modernisme, romanticisme, realisme històric.
Abandonem l´Hospici -l´edifici que acull el Museu de la Garrotxa- amb la satisfacció d´una visita que ha valgut molt la pena.
Però a la sortida encara ens queda una tasca pendent. Consisteix en votar quina de les obres rescatades del magatzem del museu, ens agradaria veure exposada. D´acord amb JO EXPOSO, una iniciativa que aquests dies han impulsat, de manera que l´obra guanyadora de la votació popular serà
efectivament exhibida en les sales d´exposició. La tria no ha resultat tan fàcil com semblava . No consensuem cap de les obres, i quasi quasi ens barallem … En sortir, preguntem com van les votacions, i ens asseguren que el bust del gegant de la ciutat està guanyant per majoria.
Sembla que els olotins voten amb el cor i s´estimen el seu gegant, gairebé tant com nosaltres en Robafaves.
Heus aquí la història del gegant d´Olot que -ves per on- també està vinculada als artistes olotins que acabem de conèixer, a l´Escola d´Art, i fins i tot a «El arte cristiano»
https://ca.wikipedia.org/wiki/Gegants_d%27Olot
Hem completat la nostra estada a Olot amb la casa museu Can Trinxeria. Es tracta d´una casa típica de la noblesa catalana del segle XVIII, de la qual actualment es pot visitar únicament la primera planta, En aquesta part de la vivenda es conserven pintures al fresc, i també quadres dels artistes que treballaven a Olot a finals del segle XVIII. Ës a dir, alguns dels que hem conegut aquest matí en el museu: com en Josep Berga,o en Joan Carles Panyó. El mobiliari també és de gran valor perquè és original de l´epoca, i hi destaquen les calaixeres, i els capçals dels llits decorats. Els coneguts com a «llits d´Olot» sobre els que
ja vam tenir ocasio de informar-nos i de comentar, amb motiu de la nostra
primera visita al Museu del disseny de Barcelona, on els vam descobrir.
De les diverses estances algunes estan estan moblades i decorades a l´estil del segle XVIII, i altres acondicionades a les etapes posteriors, segles XIX
i XX, quan encara hi residien els descendents dels Trinxeria que van estrenar la casa. El parament no està disposat amb la intenció de fer goig. Per aconseguir-ho, caldria una il.luminació adeqüada. i l´acurat manteniment dels mobles i pintures; però sí en canvi que procura una reproducció fidel de les estances tal com eren en aquells temps, quan els Trinxeria, per la seva condició, tenien d´allotjar personatges de categoria, com alts comandaments militars, i dignitats eclesiàstiques, els quals ja tenien assignades en la vivenda les seves pròpies cambres. També hem de valorar positivament la informació sobre la casa i els elements exposats, que es pot anar llegint en el transcurs del recorregut.
Finalment deixar constància que la casa guarda un element imprevist. Una desconcertant sorpresa, si és que el visitant no n´ha tingut informació prèvia .Es tracta d´un pessebre original del segle XVIII, rústic i monumental, que s´exten per tota la superfície de dues de les quatre pareds d´una estança. En aquesta gran superfície estan representades, en vertical, multitud d escenes, no tal sols del naixement, sinò de tota la vida de Jesucrist. L´autor d´aquesta obra -ni bonica, ni important, però singular-, va ser un dels hereus
Trinxeria, que es va abocar en la seva realització després que, a causa d´un accident de cavall, quedés sense poder caminar, confinat a casa.
carpi (carpinus betulus) abedulillo